En els anteriors articles d’aquesta sèrie sobre els ERO expliquem “El fantàstic negoci dels ERO” i “Com aconsegueix el sindicalisme de concertació domesticar la resistència de la plantilla” . Per tancar aquest especial, detallarem com se’ls pot fer front de forma reeixida. I per no anar-nos molt lluny, usarem l’exemple de 3 mobilitzacions reeixides en el nostre propi sector TIC.

Sorpresa, Incertesa i Contundència

Per poder afrontar un ERO, una modificació de condicions i, en general, qualsevol problema rellevant, no només cal pensar en les teves possibilitats, sinó especialment en les febleses del teu oponent. Revisem què tenim en un ERO típic: Lleis molt favorables a les empreses, un sindicalisme majoritari fàcilment controlable i col·laboracionista, un equip legal que planifica cada petit pas… Anem a veure què podria sortir malament en una partida amb cartes marcades?

I, no obstant això, aquí tenim una pista. En principi tenim davant una empresa relativament confiada que el procés serà tranquil i poc preparada per a un canvi brusc que la posi en una situació compromesa. Tots els sistemes funcionen bé amb previsibilitat i passen dificultats quan els esdeveniments són imprevists.

Hem de, doncs, sortir-nos del guió i buscar la sorpresa, generar incertesa de tipus legal i també respecte al dany que pot arribar a inflingir el conflicte; però sobretot, especialment, una contundència per sobre del càlcul de riscos que ha fet la companyia. I, llavors, tindrem l’ERO a tir.

Aquesta batalla té dos fronts i la plantilla ha de sortir victoriosa en tots dos: D’una banda, doblegar el més aviat possible l’oposició conscient del sindicalisme de concertació que treballa perquè la lluita sigui mínima. Per l’altre insuflar el màxim de pressió sobre l’empresa, especialment en els punts febles d’imatge, producció o principals clients.

El camí ja el coneixem: empoderar l’assemblea de treballadors perquè prengui les regnes i evitar les maniobres de domini i dilació en les accions que realitzen els professionals del sindicalisme d’amiguets, segons la forma descrita en el segon dels articles. I ara, anem als exemples.

Cap Gemini, modificació substancial de les condicions dels treballadors, Desembre 2012.

Sorpresa: De forma completament inesperada, el que anava a ser un conflicte domesticat més, es descontrola. En una assemblea de treballadors a Barcelona explota la indignació. Primer una persona crida ‘vaga indefinida’, i és fortament aplaudida. Les votacions que tenia previstes el comitè sobre el tipus d’accions a realitzar queden completament obsoletes en aquest mateix instant.

Encara sent part formalment de CCOO, els delegats presents (més tard es van passar al sindicat Co.bas) se sotmeten a l’assemblea i defensen la convocatòria de vaga enfront de la seva federació.

Contundència: El referèndum posterior per la vaga indefinida dóna un suport majoritari a realitzar-la, sembla que el seguiment serà important. Des de CGT vam donar tot el suport i vam fer una crida a les plantilles de totes les empreses on estem presents perquè no s’atengués cap treball derivat de Cap Gemini.

Incertesa: En una empresa TIC, quan una vaga produeix dany i afectació, el problema no el té la consultora: El tenen els clients. La Caixa pressiona a Cap Gemini Espanya perquè es pari aquesta vaga. Davant la negativa, la pressió es va dirigir a la seu francesa: Si hi ha afectació, hi haurà conseqüències.

Cap Gemini va retirar les modificacions de condicions.

Lamentablement, en altres processos posteriors en aquesta mateixa empresa, el ferri control dels sindicats *pactistas va fer molt difícil repetir un *órdago així.

Atos, agost 2014: Retirada d’un ERO de 179 acomiadaments

En ocasions els sindicats que habitualment faciliten un escenari d’ERO amistós no són un bloc tan ferri i homogeni com sembla i tenen contradiccions internes, filies i fòbies entre les diferents sigles.

L’ERO d’Atos semblava seguir el camí habitual. La secció de la CGT va promoure i va apostar per unes mobilitzacions que van pressionar setmana a setmana a l’empresa, mentre en la part final del procés CCOO va entrar a negociar els acomiadaments fins a arribar a un principi d’acord. Però al debat intern final, la secció d’UGT es va desmarcar d’aquest preacord i es va quedar al costat de la CGT: no hi havia cap motiu per aquest ERO.

Incertesa: L’empresa es va quedar sense el 50% de la representativitat en la signatura de l’acord i davant la tangible possibilitat que l’ERO fos declarat nul i hagués de reincorporar a tots els acomiadats, pagant-los les nòmines des del dia de l’acomiadament. Davant aquesta disjuntiva, Atos va retirar l’ERO.

Demencial, vergonyós i patètic va ser el comunicat enviat per la secció de CCOO a Atos lamentant el nostre poc ‘tarannà democràtic’ per no posar un acord d’acomiadaments a votació tenint la retirada a la mà. Estaven reclamant els acomiadaments?

Un any després, i malgrat les prediccions de CCOO, Atos no ha tornat a intentar cap acció sobre la plantilla.

HP: La més gran mobilització del sector informàtic

La clau en aquesta empresa va ser la rapidesa en les accions i unes assemblees de treballadors amb alt grau de participació i indignació que van tancar el pas al mal menor.

Davant l’anunci de reducció de condicions laborals, la secció de la CGT en l’empresa va convocar immediatament una vaga indefinida, previ a l’inici del procés per així donar temps a una potent mobilització.

L’article 41 que regula aquestes accions té la meitat de termini que un ERO, 15 dies. Per tant, en el cim de la indignació davant la notícia, els missatges habituals de ‘hi ha temps, esperem’ per frenar la mobilització van mancar de tot sentit; això va ser entès ràpidament pels treballadors. Tots els sindicats van cridar a la vaga indefinida després d’unes assemblees massives amb el suport de més del 90% de la plantilla.

La vaga va ser molt potent i contundent i va fer un dany fortíssim a l’empresa. Des del segon dia d’aturades, la majoria de grans clients als quals es prestava servei (Renfe, Racc, la Caixa, Banc Sabadell, Carrefour, Gas Natural, etc.) van sofrir problemes de funcionament de primer ordre. L’empresa va crear una “War room” a Londres per tractar un problema on la pròpia presidenta d’HP mundial, Meg Whitman, va participar activament.

El millor antídot per evitar la manipulació d’assemblees basada en l’autoritat és l’apoderament dels afectats, i a això es va dedicar la secció de la CGT fins i tot contra el rebuig directe d’alguns delegats d’altres sindicats. Que tota decisió la prengués l’assemblea, sigui manifestacions, siguin mobilitzacions o piquets. La plantilla va prendre les regnes del procés i no va tolerar pactes menors, fins i tot amb certa agressivitat quan es van insinuar.

L’empresa va valorar la retirada completa de l’article 41. I quedem a l’espera de la seva resposta. Per desgràcia no estava en joc només el que passés en un país, sinó tota l’estratègia de retallades de la companyia a nivell mundial. Si a Espanya es parava a HP per la força demostrada, quin país seria el següent que els treballadors ho intentessin? Alemanya? Itàlia? O.K.? L’empresa va decidir fer contenció de danys i preparar-se per a les penalitzacions que anava a rebre.

Ara bé, havia d’anar més enllà de les cessions previstes en la taula de negociació perquè la plantilla a Espanya dubtés prou com per tornar al treball. I, al marge de reduir l’abast d’algunes mesures, això es va concretar en la retirada de la mesura estrella: Una retallada del 10% del salari. Aquest va ser el punt en el qual es va produir un dubte suficient en la plantilla que fes difícil el seguir amb la vaga després d’una setmana seguida d’aturades.

Una vaga indefinida que marca el camí per a tot un sector.

I com estan les possibilitats d’impugnació d’un ERO?

És l’última opció, però no un paper mullat: Encara que la llei ha sofert dures reculades per als treballadors, això no vol dir que sigui impossible. Segons l’estadística oficial, de 2012 a 2014 hi ha hagut 237 sentències en Tribunals Superiors d’ERO amb acomiadaments col·lectius, de les quals s’ha donat la raó als treballadors en 107, és a dir el 45%. Quant al Tribunal Suprem, de 79 sentències 27 ERO han estat declarats nuls o no ajustats a dret, el 34%.

Sí, es pot

És possible lluitar contra els ERO i tot tipus de problemes que tindrem en la nostra vida com a treballadors i treballadores. Però només és possible si estem organitzats i recolzant al sindicat que creguis mereixi aquest nom, unint-te i participant en el que puguis.

Junts, organitzats i ferms és com ens temen. I amb raó. Dóna el pas.

Coordinadora d’Informàtica de CGT