Ahir vam fer concentracions conjuntes al Banc de Sabadell i al Banc de Santander per protestar contra les prolongacions il·legals de jornades.
Aquí teniu algunes fotos d’aquestes concentracions:
La CGT continua la seva campanya de mobilitzacions contra la situació que vivim els treballadors de tots dos bancs. La situació és molt similar en ambdues entitats, on els treballadors són forçats, sota l’amenaça de ser traslladats i degradats, a allargar il·legalment la seva jornada laboral sense cap mena de compensació.
Aquesta situació és un frau als treballadors, a la Seguretat Social i a l’Hisenda Pública, fa imposible la conciliació de la seva vida familiar i laboral, i destrueix llocs de treball. Al Banc Santander la Secció Sindical de CGT calcula que la plantilla es forçada a treballar un mínim de 7 milions d’hores extraordinàries.
Al Banc Sabadell la situació és similar i la Inspecció de Treball de Barcelona ja va constatar aquest fet i requerir al Banc un control de la jornada laboral. La CGT valora la feina encoberta realitzada en més de 50 milions d’euros anuals.
La CGT ja va convocar concentracions davant les oficines dels dos bancs. El 30 de setembre ens vam concentrar a les oficines del Banc Sabadell i el 9 d’octubre vam fer el mateix a les oficines del Banc Santander. Aquest 12 de novembre ho tornarem a fer:
I ho continuarem fent fins que aconseguim els nostres objectius.
Contra l’abús generalitzat, la resposta de CGT
Trinxeraires, pocavergonyes, xoriços, corruptes, lladres… Aquestes i altres afirmacions s’han fet sobre els beneficiaris de les famoses targetes black de Cajamadrid/Bankia. No serem nosaltres els que les desmenteixin perquè en alguns casos es queden curtes. No obstant això voldríem fer algun comentari sobre aquest tema.
Totes les caixes venien obligades per llei a regir-se per la lògica del que és públic: els seus objectius eren la satisfacció de les necessitats públiques, per tant no tenien com a objectiu el benefici privat.
Unes Caixes que han estat gestionades en funció de la representativitat política obtinguda en cada territori, més els ajuntaments, la CEOE, la CEPIME i els sindicats del règim (CCOO i UGT).
Tots els gestors estaven obligats per llei a una gestió dels recursos públics de manera eficient i amb garanties de suficiència per assolir els fins socials, econòmics i financers de cada territori. La seva gestió no podia buscar l’interès privat, com tampoc el lucre personal.
86 “gestors” de l’entramat Cajamadrid/Bankia han espoliat per al seu ús personal i privatiu 15,5 milions d’euros des del 2003 al 2013, a més de tenir uns sous milionaris.
I tot això succeïa mentre que aquells que estaven encarregats de vetllar pels drets dels clients miraven cap a un altre costat, estafant a milers de jubilats venent-los preferents, enganyant als seus accionistes, recordem l’anunci de “Sóc empresari”, o mentint en els seus balanços financers.
Més enllà de les presumptes implicacions penals, hi ha la qüestió ètica i moral d’aquesta gent que, no ho oblidem, ha estat coberta i protegida per les organitzacions que ara s’escandalitzen davant alguna cosa que era més que evident.
Recordar que algun dels implicats en aquests fets pertany avui dia a l’staff directiu del Banc Santander, per la qual cosa des de la CGT fem una crida perquè aquestes persones cessin en la seva activitat IMMEDIATAMENT, si volem que el Codi Ètic no siguin paraules buides en un paper, quan d’alts directius es tracta i en canvi un element sancionador quan d’empleats parlem.
… I aquests sindica llestos que vivien a cos de rei fent-nos creure que estaven en els consells d’administració per defensar millor els nostres drets … Recordem-los:
| CCOO (Comisiones "Obreras") | UGT (Unión General de "Trabajadores") | ||
|---|---|---|---|
| Francisco Baquero | 266.400 € | Gonzalo Martín Pascual | 129.700 € |
| Antonio Rey de Biñas | 191.500 € | Miguel Ángel Abejón | 109.300 € |
| Rodolfo Benito | 140.600 € | Rafael Eduardo Torres | 82.300 € |
| Juan José Azcona | 99.300 € | José Ricardo Martínez | 44.200 € |
| Pedro Bedia | 78.200 € | ||
| Gabriel Moreno | 20.000 € | ||
Font: eldiario.es
Des de la CGT portem denunciant des de fa molt de temps les pràctiques sindicals d’aquestes associacions. EROs fraudulents, cursos de formació inexistents, cobraments de comissions per negociar acords lesius per als treballadors, subvencions milionàries i una infinitat de casos que posarien vermell a qualsevol que tingués una mica de decència, una mica del que sens dubte no tenen. La CGT, allà on hem pogut, ens hem personat com a acusació particular per depurar totes les responsabilitats que siguin necessàries, tant en els ERO d’Andalusia, com organitzant un crowdfunding per poder personar-nos en el cas de Bankia.
I mentrestant a la nostra empresa signen EROs, accepten clàusules sòl per als treballadors procedents de Banesto i moltes més qüestions que no vénen al cas en aquest moment.
D’aquí a uns mesos es produiran les eleccions sindicals i aquests “companys” tornaran a demanar-nos el vot apel·lant a uns bonics discursos, amagant i oblidant tota aquesta corrupció que els corroeix per dins. Ni un indici d’autocrítica excepte l’estrictament necessària quan els enxampen in fraganti amb el cotxet dels gelats i després a recordar les bondats del seu sindicalisme “responsable”. L’ètica té una sola cara, però el desvergonyiment, d’acord amb els fets que denunciem, es vesteix de múltiples cares i totes elles porten a una sola: l’enriquiment personal per sobre de totes les coses.
Pensa-t’ho abans de donar-los suport perquè l’endemà no tornaran a comptar amb tu.
La CGT lluita i es mou en el camp del bé comú, de la solidaritat, del suport mutu i d’una societat que pretén acabar amb aquest sistema delinqüent.
Afilia’t a la CGT, Volem ser el teu sindicat
Aquest matí més de trenta companys i companyes ens hem concentrat davant l’oficina principal del Banc Santander a Passeig de Gràcia, amb concert de botzines i repartiment de fulles informatives a treballadors i clients.
Després d’una estona ens hem traslladat també a l’oficina del carrer Bergara.
Unes imatges de les concentracions:
A Barcelona la concentració serà el dia 9 d’octubre, a les 10:00, davant l’oficina principal del Banc Santander, a Passeig de Gràcia nº 5.
El Banc Santander imposa els seus treballador/es la prolongació il·legal de la seva jornada laboral. Cada any la plantilla és forçada a treballar un mínim de 7 milions d’hores extraordinàries.
El Banc Santander no paga aquestes hores als treballadors, ni les cotitza a la Seguretat Social, ni a l’Hisenda Pública.
No es tracta de casos aïllats, estem davant una estratègia perfectament dissenyada per la direcció del Banc Santander, que s’imposa mitjançant amenaces i repressàlies. Aquells que es neguen a prolongar de manera il·legal la seva jornada laboral, a treballar sense cobrar, son degradats, traslladats a oficines allunyades dels seus llocs de residència o, en el cas de treballadors amb poca antiguitat, acomiadats.
Des de fa anys, el Banc Santander està actuant al marge de la llei, imposant a la seva plantilla un horari laboral il·legal i inhumà, que comença a les 8 del matí i que, sovint, finalitza pasades les 8 de la tarda.
Això significa una flagrant vulneració del Conveni Col·lectiu de la Banca Privada, al que s’estableixen uns horaris molt concrets i una jornada màxima anual de 1700 hores. Però a la major part dels treballadors/es del Banc Santander se’ls obliga a realitzar un promig de 500 hores més l’any.
El Banc Santander no paga a la seva plantilla el temps extra treballat, el que es sense cap mena de dubte un frau, ja que aquest impagament d’aquestes hores fa que tampoc es cotitzi per aquestes a la Seguretat Social, ni es declaren a l’Hisenda Pública.
Així mateix, les repercusions a l’ocupació son evidents, donat que anualment el conjunt de la plantilla de Santander realitza un mínim de 7 milions d’hores extraordinàries, el que suposa la destrucció de més de 4.000 llocs de treball. Aquest fraude social resulta més escandalós per tractar-se d’una multinacional de les dimensions del Grup Santander.
Per tot això, CGT ha presentat denúncies davant les Inspeccions Provincials de Treball de tot l’estat i el proper 9 d’octubre realitzarem concentracions davand les Oficines Principals del Santander.
Article de Marc Font / @MARCFONTRIBAS a La Directa
Emilio Botín Sanz De Sautuola y García de los Ríos ha mort aquest dimecres als 79 anys. Lluny de la imatge deïficada que s’ha volgut vendre, ha estat protagonista d’una trajectòria controvertida.
La desaparició del president del Banco Santander, la principal entitat financera de l’Estat espanyol i una de les més grans d’Europa, ha provocat una allau de reaccions entre la classe dirigent, que bàsicament s’hi ha desfet en elogis. Besnét, nét, fill, germà i pare de banquers, la seva trajectòria no ha estat ni molt menys impol·luta i ha acumulat escàndols i punts foscos. En repasso uns quants.
Amb independència que governés la UCD, el PSOE o el PP, les relacions d’Emilio Botín i el Banc Santander amb la Moncloa han estat sempre molt i molt fluïdes. Clar defensor (i impulsor) de les reformes financeres del govern de Zapatero, el consell d’administració de l’entitat ha estat un tradicional refugi d’antics alts càrrecs polítics de les principals formacions de l’Estat. Les famoses portes giratòries. A més a més, el Santander també ha estat un creditor habitual dels grans partits i, sense anar més lluny, el 2006 va perdonar un deute de 12 milions d’euros al PSOE després de 19 anys d’impagament. Una bona acció per garantir-se (encara més) influència i, en certa manera, impunitat.
Poc després que Botín rellevés el seu pare al capdavant del banc, l’entitat va treure al mercat les anomenades cessions de crèdit, un producte financer amb el qual va captar uns 2.400 milions d’euros fins al 1991. Arran d’una denúncia de l’acusació popular, el banquer i tres directius del Santander van ser imputats per frau fiscal i falsedat documental, amb els quals haurien causat un perjudici fiscal de 84 milions. El novembre de 1996, l’aleshores ja gairebé omnipotent banquer va asseure’s al banc dels acusats pel plantejament de les qüestions prèvies del judici. Ja no passaria d’aquí. L’Audiència Nacional espanyola va fer cas de la defensa i va aturar el procés amb l’argument que l’acusació popular no podia tirar endavant si no comptava també amb el suport de la Fiscalia o l’acusació particular. El 2007, el Tribunal Suprem tombava el recurs de l’Associació per a la Defensa dels Inversors i donava llum verd a l’anomenada doctrina Botín. Ras i curt, es va canviar la doctrina judicial existent fins aleshores per protegir el banquer.
El 2010, la cèlebre llista Falciani va servir per descobrir que la família Botín acumulava comptes multimilionaris a Suïssa, al banc HSBC. Una denúncia de la Fiscalia Anticorrupció va suposar l’inici d’una investigació contra la família del banquer per frau, però el pagament de 200 milions d’euros a Hisenda va permetre regularitzar el patrimoni ocult i tancar el procés judicial. L’arxiu del procés va provocar queixes dels tècnics d’Hisenda, que van denunciar un tracte de favor a la família Botín. La nissaga càntabre mai va revelar la quantitat de la fortuna dipositada a Suïssa, però algunes estimacions la situen per sobre dels 2.000 milions d’euros. Com en la majoria de punts foscos en la trajectòria de Botín, els grans mitjans estatals i catalans van tractar el banquer amb guant de seda i un dels millors reportatges sobre la fortuna oculta del fins avui factòtum del Santander va publicar-se al New York Times.
El Banco Santander acumula any rere any beneficis astronòmics i, en part, ho aconsegueix gràcies a l’enginyeria financera -legal- d’operar des d’alguns dels principals paradisos fiscals del món. Segons, la darrera edició de l’Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa, l’entitat comptava el 2012 amb 79 filials ubicades en paradisos fiscals, set més que un any enrere. Bàsicament les concentra a Delaware (Estats Units), les Bahames, Irlanda i Puerto Rico. Operar des de paradisos fiscals permet, legalment, reduir al mínim la factura fiscal d’una empresa i, per tant, contribueix a debilitar les arques públiques de les administracions, tal com vaig explicar aquí.
A banda de les filials en paradisos fiscals, el primer banc de l’Estat espanyol també aprofita les nombroses exempcions i deduccions fiscals i esprem al màxim les legislacions internacionals per minimitzar la factura impositiva. Segons recull l’informe d’Oxfam Intermón Tanto tienes, ¿tanto pagas?, la memòria anual del Santander reconeixia que el 2008 havia obtingut uns beneficis globals d’11.200 milions d’euros, però només n’havia pagat 57 en concepte d’impost de societats. El gravamen real va ser, per tant, del 0,5%, lluny del 30% nominal que, suposadament, han de pagar les grans empreses a Espanya. Els darrers canvis normatius també afavoreixen una menor càrrega tributària a companyies com el Santander, que acumula anys aportant menys a les arques públiques del que nominalment. Es beneficia d’una fiscalitat cada cop més regressiva.
Emilio Botín ha estat un dels grans exponents estatals de l’1% i clar beneficiari de les creixents desigualtats que el capitalisme neoliberal accentua. El 2012, la revista Forbes li va atribuir una fortuna de 850 milions d’euros. L’any passat va embutxacar-se prop de tres milions per la seva tasca com a màxim representant del Santander. Ara bé, durant anys no va ser el banquer més ben pagat d’Espanya, sinó que aquesta posició corresponia a Alfredo Sáez, qui va ser la seva mà dreta. Sáez, que el 2011 es va beneficiar d’un polèmic indult del govern de Zapatero després de ser condemnat per un delicte d’acusació falsa, va cobrar de l’entitat 12,7 milions el 2011 i 8,2 el 2012. El conseller delegat del Santander va jubilar-se el 2013, amb una pensió extraordinària de 99 milions. L’1% de l’1%, amb una enorme influència en les decisions polítiques.
El tracte amable, per dir-ho finament, dels principals grups mediàtics cap al Banco Santander està vinculat a l’enorme poder i influència d’una entitat que, segons dades de l’estudi anual d’InfoAdex, va gastar-se més de 35 milions en publicitat en mitjans de l’Estat el 2012. A més a més, la revista Cafè amb Llet va explicitar fa poc que persones vinculades al grup financer ocupen càrrecs als consells d’administració dels grups Zeta i Prisa. A banda, pràcticament tots els conglomerats de mitjans tenen uns enormes passius bancaris i, com no podia ser d’altra manera, el Santander n’és un dels creditors habituals.
Tot i vendre’s com a modèlica, la gestió de Botín al Santander també ha tingut nyaps. El febrer d’enguany, el BOE va donar a conèixer les dues sancions que la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) va posar a l’entitat per valor de gairebé 17 milions. El motiu és que el banc va incomplir la llei del Mercat de Valors en vendre uns bons convertibles a estalviadors que no tenien el perfil indicat -no tenien els coneixements financers necessaris- i no informar posteriorment de l’evolució del risc del producte. En total 129.000 clients que van veure’s enganxats per l’estafa van haver d’assumir pèrdues de més del 50% del capital aportat.
Entre els molts sectors amb els quals fa negoci el Banc Santander, hi ha la indústria armamentística. L’entitat que fins avui presidia Emilio Botín ha finançat nombroses empreses d’armament espanyoles i internacionals, ja sigui mitjançant crèdits, amb fons d’inversió, amb la participació en l’accionariat de les companyies o finançant les exportacions. En total, els darrers anys l’aportació a la indústria de la guerra supera amb escreix els 1.000 milions d’euros, com ha denunciat la campanya Banco Santander sin armes. A més a més, ha aportat uns 750 milions a companyies vinculades a les bombes nuclears.
Molt en la línia del filantrocapitalisme, el Santander regit per Botín s’ha caracteritzat per una àmplia despesa cultural, esportiva i, sobretot, educativa -com explica el company Joao França-, però això no ha significat, ni de lluny, que hagi tingut en compte les necessitats dels ciutadans atrapats per la crisi. Segons dades de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), el Santander és la quarta entitat de l’Estat que més desnonaments i execucions hipotecàries ha portat a terme. La plataforma també va assessorar afectats de Catalunya, Madrid i Múrcia en la presentació d’una denúncia contra el banquer i la seva filla per un suposat delicte d’estafa a causa de la comercialització de productes financers tòxics, com les hipoteques escombraria.