En resposta a les manipulacions de la COS a Atos

La setmana pasada la Secció Sindical de COS va distribuir un comunicat carregat de falsetats i manipulacions. En aquest comunicat començaven declarant-se hipòcritament en contra dels alliberats (la qual cosa pot fins i tot tenir gràcia quan la secció de la COS l’han constituït els dos alliberats d’Atos a Barcelona) per continuar relatant una sèrie de mentides com si fossin fets, adjuntant un escrit sostret aprofitant una distracció.

Des del Sindicat volem aclarir algunes de les falsetats del comunicat:

  1. No és veritat que la COS no tingui cap alliberat. En té dos, el José Antonio Valverde i el Pedro Cañete, els quals no treballen des de fa 13 anys i 6 anys, respectivament.
  2. No és veritat que cap d’ells hagi fet mai cap acció per demanar ocupació efectiva, i molt menys les que declaren.
    1. La demanda judicial que va presentar el José Antonio Valverde i de la qual adjunta ell mateix la sentència desfavorable del TSJ no va ser per demanar ocupació efectiva sinò per demanar diners, concretament 118.242’85 € com es pot comprovar a la pàgina 6 de la mateixa sentència. Encara més, la principal argumentació del Tribunal per desestimar la demanda va ser, justament, per no haver demanat MAI ocupació efectiva, com recull a la pàgina 11 de la mateixa sentència.

        Casualment el que no s’adjunta és la demanda judicial (la qual cosa seria més coherent si el que volia és demostrar que ha demandat ocupació efectiva) ni, encara més gràfica, la sentència d’instància (autos 301/2008 del Jutjat de lo Social 7 de Barcelona), on es declarava com a fet provat que la situació de José Antonio Valverde és la d’alliberat, i que ell mateix ha esgrimit davant de RRHH quan li han requerit que, si més no, compleixi amb l’horari d’oficines.

      1. Que cap d’aquests companys hagués sol·licitat mai a aquest sindicat pagar cap demanda en aquest sentit. Tot el contrari, a aquest sindicat es va presentar un acord que diu el següent:
        1. Els companys que es trobessin en la situació d’aquests dos companys tindrien l’obligació de demandar ocupació efectiva.
        2. La Federació es farà càrrec de totes les despeses d’aquesta demanda.

        Com que tots dos van preferir marxar de la CGT, no va haver cap demanda ni despeses que cobrir.

    2. No és veritat que els Estatuts de la CGT diguin res sobre els alliberats. Ni els de CGT, ni els de CNT, ni els de COS si ja ens posem. El que tenim a la CGT són acords amb moltes limitacions a les alliberacions: limitacions en el temps, cap poder de decissió, control per part de la resta dels afiliats, etc. El que es considera inaceptable són xanxullos individuals com els que gaudeixen els dos alliberats de COS, alliberacions a títol personal sense cap tipus de control ni limitació en el temps, i que van motivar l’acord esmentat abans.

    Llavors, qué demana la secció de CGT a Atos?

    Des de fa temps els companys de CGT a Atos estan patint l’assetjament dels dos alliberats del sindicat COS, que tenen tot el temps del món per boicotejar la seva tasca, contraprogramar assemblees, difondre mentides, etc. Hem consultat els serveis jurídics del Sindicat, i si un sindicat i l’empresa arriben a un acord per alliberar dues persones no es pot fer res. L’únic que es pot fer, però, es demanar igualtat de tracte, i d’aquesta manera treure a la llum la situació privilegiada d’aquests dos companys.

    I això és justament el que fa mal a la secció de COS a Atos. La CGT si volgués podria tenir els seus alliberats de la mateixa manera xanxullesca que els té el sindicat COS, però mai els han volgut i per això no els tenim. I per això la secció sindical de COS a Atos no dedica el seu comunicat a denunciar els inexistents alliberats de CGT, sinò que dediquen tot l’espai a justificar la seva situació d’alliberats, tot inventant-se una situació en la qual si no treballen és perquè els discriminen sense que en 13 anys hagin estat capaços de demanar judicialment ni sindical recuperar la seva feina i dignitat com a treballadors.

    Que no us enganyin. Algú es creu que uns sindicalistes que es proclamen combatius i reivindicatius mai no troben temps de reclamar per la seva pròpia situació?